Páginas vistas en total

ALFON LIBERTAD

jueves, 19 de mayo de 2011

Los que se cuelan

 

El alcaldable del PP promete «expulsiones» de inmigrantes y una mayor presión policial 

 

 Como Faemino, que no se está colando, los políticos demagogos no son xenófobos ni racistas, sino que procuran el bienestar de su pueblo, aunque sea en detrimento de los derechos de los miembros de otros pueblos. No son clasistas: son los marginados los que se automarginan y los pobres los que prefieren vivir en la miseria; están a favor de la lucha de clases, pero dicen que la caridad empieza por uno mismo, aunque algunos no tienen ni por dónde empezar; no son etnocéntricos, sino que los del tercer mundo, como su propio nombre indica, son salvajes y subdesarrollados.

 

Los políticos demagogos pervierten el significado de las palabras: democracia, igualdad, libertad de expresión, derechos humanos… Quedan hueras, como las pieles abandonadas de las víboras en tiempos de mudanza. Porque la piel nueva la quieren para ellos mismos: “España es nuestra, nos pertenece, nos la merecemos, merecemos todas las fortunas”. 

 

Democracia, sí, pero para los que saben votar: ¿cómo va a valer lo mismo el voto de un perroflauta que el de una persona de bien? Libertad, sí, pero para los que saben usarla, pues luego pasa lo que pasa, como los abortos: si eres pobre, pares; y si tienes dinero para abortar discretamente, abortas: haber elegido bien a la hora de escoger entre pobreza y riqueza; nada de educación sexual, no sea que la juventud disfrute saludablemente del sexo, cosa que algunos adultos no fueron capaz de hacer*. Libertad de expresión, sí, pero para los que dicen cosas interesantes, como Rouco Varela, Aznar, Jiménez Losantos: se dice de ellos que dicen “verdades como puños”: es normal, se debe al dogmatismo, que supone que existen verdades absolutas, por eso nos llaman a los librepensadores “relativistas morales”. Derechos humanos, sí, pero para los seres humanos, es decir, los normales, los diestros, los católicos, los blanquitos, los heterosexuales...

 

Los diferentes, los minoritarios, los marginados, los subdesarrollados, incivilizados, expoliados, humillados, vencidos, desvencijados, enajenados, masacrados, desposeídos de dignidad, no son humanos, así que no se les aplica todos esos derechos que sí poseen los que se cuelan.

 

* “Si disfrutas, es malo”, principio no escrito del puritanismo. Corolario: el gozo de los otros también es malo. Moraleja: El perro del hortelano es el paradigma.

 

miércoles, 11 de mayo de 2011

Veritable socialisme

Aquest gran invent del capitalisme, que son les societats anònimes, preveu que els accionistes de qualsevol empresa assumeixin tan sols la pèrdua del valor de les accions que tenen, però que no tinguin cap més responsabilitat subsidiària. Si hi ha guanys, perfecte, si no, tampoc no hauran d'aportar mes diners; simplement, invertiran en un altre negoci. Un dels altres mals del capita1isme, doncs, és que els beneficis es privatitzen, però en canvi les pèrdues se socialitzen. És a dir, quan hi ha beneficis, aquests són per als propietaris de les empreses; ara bé, quan hi ha pèrdues paga el govern, és a dir: paguem tots.

I aquest es una altra de les grans xacres de les societats capita1istes: s'ha separat el capital del treball. Abans els empresaris estaven units al destí del seu negoci. Si l'empresa anava bé, aquests guanyaven diners, si no, es podien arruïnar. Ara el qui posa el capital molt poques vegades treballa en aquest negoci. Les grans companyies tenen, per una banda, accionistes, per altra, treballadors i, finalment, uns directius que sovint ni tan sols tenen participació a l'empresa. Les conseqüències d’aquest sistema es que es privilegia l'interès del capital per damunt del treball i es desvirtua del tot la idea genuïna d'empresa. Al cap i a la fi, una empresa no hauria de ser res més que la conjunció de l'interès d'aquell qui té un capital i d’aquell qui aporta un treball per produir quelcom que sigui útil per a la societat. El primer veurà el seu capital remunerat i el segon, el seu treball.

Una possible solució seria la cogestió. És a dir, l’empresa hauria de ser gestionada pels seus directius, però en el moment en què es reunís el consell d'administració de l'empresa per decidir, els treballadors hi haurien de poder ser i tenir dret a veu i a vot. Una altra alternativa, encara: crear societats en les quals la responsabilitat fos col-lectiva. És a dir: fer cooperatives. Entre molts altres avantatges, el capital i el treball estarien units en una mateixa persona i, per tant, esdevindrien molt mes difícils els acomiadaments i les deslocalitzacions. I la darrera opció seria l'autogestió de les empreses, tal com es va fer a Iugoslàvia durant el govern de Tito, qui, per cert, es va inspirar en la col·lectivització de les empreses catalanes durant la Segona República. Els mitjans de producció haurien de ser dels treballadors. El veritable socialisme seria aquest i no pas el de la Unió Soviètica, que a més tenia una gran obsessió per les armes i volia tenir tants míssils com els Estats Units, això sí, sense tenir els diners suficients per participar en aquesta carrera armamentística.

Arcadi Oliveres, Aturem la crisi

Angle editorial, pàgs. 63-65